Après l’internat a Briva e lo bachilierat,
faguèt una annada d’Arts Deco a
Lemòtges. Ni per son gost per aquesta formacion,
contunhèt pas dins la dralha. Demorèt a la
bòria, ont, long de las annadas, e a flor e a
mesura de la disparicion, un a cha un, de son monde, se
trobèt cargada de tot lo govèrn de la
proprietat amb l’estatut d’ajuda
familiala.
Sortida d’una familha
paisana tradicionala, conoissiá e practicava los
biaisses de faire, d’èsser e de dire
eiretats de sègles de civilizacion pagana. La
consciença d’èsser receptritz
d’aquesta cultura la menèt a faire
òbra d’etnografa per servar, fauta de
transmetre, un saupre viure que lo sabiá a
s’acabar. Se contentèt pas de descriure ;
donèt lo sens prigond de practicas millenaras.
Totjorn èra lèsta a explicar, dire de
contes, de cançons.
Çò mai fòrt dins sa vida, que
la tenguèt duscas a viure que per aquò, es
la poësia. La poësia, que s’i
acarèt, s’i tustèt,
s’emponhèt amb ela, dins un còrs a
còrs permanent. La poësia, en occitan e en
francés, non pas en revirada mas coma aquò
li veniá, qu’es per la Marcela una
expression de l’èsser au monde dins una
dimension cosmogonica. Que, per ela, lo poèta es
un instrument entre las mans de la poësia, un
passaire de la consciença dau monde.
Dins
l’òbra delpastriana i cabisson tanben los
Memòris, long raconte non pas sonque de sa vida,
mas agach distanciat sovent sus los eveniments, lo
monde, la societat, pluma poëtica tanben que dona a
veire coma un tablèu.
Femna de la
tèrra se mainant d’escriure, siaguèt
escarnida sovent tant per son vesinatge coma per los
mediàs, considerada amb condescendéncia.
D’aquela nafra se sauvava amb son sens dau
derisòri e son rire de clarina.
Moriguèt
paralisada dins lo lièch que sa maire s’i
acochèt, qu’i moriguèron lo paire e
la grand. L’òbra fai ausir una votz
completament originala dins l’escritura
d’òc, d’una intensitat e d’una
densitat a la nautor d’un destin de
femna-poèta que se sacrifiquèt a ela.